Translator
    Translate to:

Entrevista a Pep Marí, psicòleg del CAR de Sant Cugat.

PEP

Sóc en Pep Marí psicòleg esportiu fa més de 25 anys, i sóc el cap del departament de psicologia del Centre d’ Alt Rendiment de Sant Cugat. Hi ha una anècdota que m’agradaria explicar:Jo jugava a tennis taula quan era jovenet, i estava estudiant segon curs de carrera de psicologia. El meu objectiu era arribar a un alt nivell de tennis taula, testar-lo, però em vaig donar compte que no hi podria arribar. I em vaig proposar el següent: ja que jo no aconseguiré arribar a l’élit, per què no ajudo a altres a aconseguir-ho per mitjà de la psicologia? Per ajudar als esportistes allò que no he pogut aconseguir. I ho vaig encertar. Si no haguès arribat a ser un paquet jugant a tennis taula, potser no haguès sigut un psicòleg només d’esportistes. Aquest detall, és el que ha marcat el meu futur professional. 

Quina funció té un psicòleg?

M’agradaria concretar-ho en quatre funcions. Per explicar-ho faré servir un model que tinc per a treballar : és una piràmide que té quatre nivells, que són els requisits que un esportista ha de cumplir, si vol rendir al seu màxim nivell, sota pressió i arribar al seu límit.

PRIMER NIVELL : poder aprendre. Això fa referència a dues coses: a la nostre manera de ser, i el nostre entorn immediat. Aquests dos entorns han de permetre que nosaltres poguem aprendre.
Aquí el psicòleg s’encarregarà de resoldre els nostres problemes personals, per tal de que no afecti al nostre rendiment. Una frase per resumir-ho : Es juga com es viu. Si vols ser regular jugant , consistent , has de ser estable visquent. No pots estar molt content al matí, molt trist a la tarda, altre vegada content al matí. No pots ésser inestable visquent, i regular jugant.

SEGON NIVELL: voler aprendre. És la motivació, i es concreta en dues idees també: tenir molt clar els objectius esportius, i pagar tot el preu per conseguir-ho. Compromís. Hi ha una frase molt bonica d’un entrenador que diu  no s’ha de plorar quan es perd, s’ha de plorar quan es traeix el compromís.

El que fa el psicòleg aquí és ajudar a l’esportista a mantenir la seva motivació.

TERCER NIVELL: saber aprendre. També s’aprèn a aprendre. Això vol dir, corretgir ràpidament els nostres errors. Tenir l’humilitat per reconèixer que aquell error és propi, buscar sol·lucions, tenir l’hàbit d’analitzar els teus errors. He fallat, però per què he fallat? analitzem-ho. La propera vegada es pot tornar a fallar, però no pel mateix.

Aquí el psicòleg analitzaria a travès de vídeos, entrevistes personals o test
QUART NIVELL : saber demostrar tot el que has après, dit d’una altre manera, saber competir, l’autocontrol.

El psicòleg ajudaria a recuperar la concentració quan es perd, controlar nervis, tenir confiança en les possibilitats, és a dir, en la posada en escena. Controlar el control·lable. No vulgem controlar tot el que intervè en la competició, sinó només allò que depèn de tu. Possiblament, d’aquesta manera les coses ens vagin millor.

És necessari sempre un psicòleg als clubs?

Jo diria que sí, encara que només fos per a rentabilitzar l’esforç. No ens podem permetre el luxe de dedicar molts recursos materials i en la millora tècnica, moltes hores d’entrenament, les millors instal·lacions, sacrificis personals, etc, millorem molt, però quan anem a competir no sabem controlar els nervis, i competim per sota les nostres possibilitats. Som un 8, però només sabem competir a 5.

I per què creus que no n’hi han?

Ho agruparia en tres factors:
1- Per desinformació. Les persones que regeixen el club, no saben quina seria l’apor- tació del psicòleg. Afinem una miqueta més, els entrenadors no tenen clara, l’aportació del psicòleg. Un psicòleg podria millorar el rendiment de l’esportista gràcies al treball en equip que es faria. Hi ha un desconeixement molt gran de com treballa un psicòleg i de què aporta.

2- Per raons econòmiques.

3- Els psicòlegs ens hem venut malament. Hem venut que la psicològia millora el rendiment, i això no és veritat, el que fem és estabilitzar la preparació psicològica. Es pot rendir regularment al nostre nivell gràcies a la psicologia

Com influèncien les relacions amb els companys als esportistes d’él·lit?

Jo sempre pregunto si tenen algun amic íntim que tingui a veure amb l’esport, hauriem d’intentar que aquells amics nostres tinguèssin objectius semblants als nostres, perquè sinò no ens entendran. En qualsevol activitat en la vida, tu vols ser esportista d’alt nivell, i el meu amic vol ser arquitecte d’alt nivell. S’han de tenir nivells d’ambició semblants. És important saber el nivell d’ambició que tenen els companys amb qui ens relacionem. Si no anem pel mateix camí, serem incompatibles.

Com són els pares dels esportistes d’élit?

Els pares dels esportistes d’elit no haurien de confondre les seves necessitats. No s’ha d’intentar que el nostrte fill fagi l’esport que jo vull perquè jo de jove no ho he aconseguit, o l’éxit que no he aconseguit. O també, voler que el fill sigui molt bo per poder fardar, si es vol fardar actua tu mateix.

Hi ha altres factors externs que afectin als esportistes?

Mira, et contestaré amb una anècdota. Un dia vaig donar una xerrada amb l’Àlex Corretja,i aquesta xerrada la donàvem a nens petits que jugaven a tennis. Un nen li va preguntar a l’Àlex, quin ha estat el secret del teu éxit? L’Àlex el va respondre: doncs mira, m’ho he pensat més d’una vegada això, i tinc una resposta clara: el meu entorn. Hi havia els meus pares, els meus amics, pocs però escollits, el meu staff, i la meva parella. La clau de l’éxit ha estat que tots tocàvem la mateixa música, tots anavem a la mateixa direcció. Si algun d’aquets factors no haguès sumat, sinò restat, n’hauria d’haver prescindit. No m’ho podia permetre si volia arribar alt.

Què recomanes als esportistes que comencen i volen arribar lluny?

Abans d’invertir molt en un esport, jo en provaria molts. Diversificació abans que especialització, ningú es compromet amb allò que no tria. Si em vull comprometre he de poder triar, si només tinc una cosa per fer i només faig allò, no hauré escollit perquè només tenia allò. O el nen ha de triar, i escoltar la seva opinió.

Intentar que la seva alta dedicació en aquell esport, no descompensi altres arees de les seves personalitats, que per culpa d’especialitzar-se en aquell esport, no pugui desenvolupar-se en altres arees, és important que el nen tingui temps de fer el burro, de jugar, i socialitzar-se. Perquè sinò evolucionaria com a esporista, però no com a persona.

Com a última anècdota, m’agradaria explicar-ne una d’en Peter Engel, entrenador de tennis taula que va col·laborar amb nosaltres i que anteriorment va estar treballant a un centre d’alt rendiment a Holanda. En aquest centre hi havia un esportista d’élit molt famòs de proves de llarga durada, un etíop que es diu Haile Gebrselassie. I un dia en Peter Engel, li va preguntar , si és veritat que cada vegada que guanya un premi gros, potser es un pis, un cotxe, etc, o regala tot, és veritat això? en Haile li va contes- tar que estava ben informat. Això Haile ho feia pensant en ell, deia que el seu esport s’ha de patir molt si es vol ser bo, volia tenir els millors especialistes, el millor material, les millors instal·lacions,etc. Per això no cal tenir 20 cotxes, ni 20 pisos, sinò saber valorar el teu entorn. Ho valorem mentre ho tenim, si les deixem de valorar no fan afecte.

Webs recomenades:

www.psicologiadeporte.org

www.rpd-online.com